Artículos - Salidas y viajes

PAULILLES, LA COSTA VERMELLA I UNA FÀBRICA DE DINAMITA

Centre Excursionista de Banyoles
núm.449, gener/febrer/març 2013, pp.2-3

Per vuitè any consecutiu, el Centre Excursionista, Astrobanyoles i el Centre de Recursos han unit els seus esforços per dur a terme una sortida dins el marc de la setmana de la ciència. I enguany, el lloc escollit ha estat un indret força desconegut pel públic en general, Paulilles, i en concret el que els francesos coneixen amb el nom de Le Grand Site de l'Anse de Paulilles, un conjunt de tres platges, separades entre si per petits promontoris, on poder gaudir de la natura en el seu estat salvatge, però a la vegada un lloc on des de 1885 i fins fa un parell de dècades encara funcionava una fàbrica de dinamita dedicada a la producció d'explosius per a ús civil.

Però no ens avancem, doncs com ja és habitual en aquestes sortides, la visita va anar acompanyada d'una excursió prèvia, i en aquest cas, aquesta ens va dur fins el far de Cap Bear. Per aquest motiu a dos quarts de vuit del matí del dissabte 17 de novembre sortíem de Banyoles, en direcció a aquesta població situada entre Portvendres i Banyuls de la Marenda, on arribàvem, gairebé, un parell d'hores més tard. Vàrem deixar el cotxes a tocar de la platja, i desprès de fer una queixalada, a les deu, un grup format per 19 persones, començàvem a caminar per un meravellós camí de ronda que s'enfilava per l'anomenada Costa Vermella, en un dia en que el Sol i el núvols es varen dedicar a jugar a fet i amagar, motiu pel que, de quan en quan, gaudíem d'uns espectacles lluminosos espectaculars, quan els raigs del Sol que aconseguien escapar-se dels seus carcellers es reflectien sobre les aigües de la Mediterrània, enmig d'un paisatge fortament castigat pel vent.

Així, pujant i baixant, passant pel mig d'un improvisat jardí botànic, que la natura ha fet al seu capritx, format per atzavares, figues de moro, romaní, pixallits, estepa negra, caps d'asa, tamarius, fonoll marí, etc, varem arribar a les envistes del far de Cap Béar, però fou com un miratge, doncs quan ja creiem arribar-hi, ens varem enfilar muntanya amunt per tal de passar per sota del castell de Biarra, des d'on, ara si, ja varem enfilar cap el far, una torre de 27 metres d'alçada, construïda l'any 1905, situada a 84 metres sobre el nivell del mar i que constitueix el darrer far de l'estat francès en aquesta costa. Desprès de descansar una estona i com ja és costum, de fer-nos la foto de família, varem donar mitja volta i de tornada cap als cotxes, però ara si, per la via curta, però molt més espectacular doncs va pràcticament penjada dels penya-segats, per la qual cosa no vol dir que sigui la més curta, ja que cada cop que volies contemplar el que ens envoltava, era recomenable fer una parada, encara que fos breu, ja que la proximitat amb l'estimball no permetia fer dos coses a la vegada, com serien caminar i gaudir del paisatge.

Fou una caminada verdaderament espectacular, on varem tenir un company permanent, que cada cop va anar creixent fins quasi quasi fer-nos perdre l'equilibri: em refereixo el vent, un vent que primer no sabíem si era llevant, migjorn, ... i que poc a poc ens va anar fent fer un repas de tots aquells noms que ens sonàvem: garbí, gregal, ... fins que per sort un jove excursionista de vuitanta anys, veí de Sant Llorenç de Cerdans, i assidu de l'aplec de Sant Aniol ens va venir a treure de dubtes, el vent es deia marinada. Res més fàcil, si venia del mar, doncs lògicament s'ha de dir marinada ... ara el que no sé, sé com li diuen quan bé de la muntanya ...

Per fi, després de dues hores i vint minuts de caminada efectiva, al llarg d'aquest sis quilometres de costa, i havent superat un desnivell acumulat de 620 metres, vàrem arribar on teníem el cotxes. Des d'aquí a l'aparcament de Paulilles, son poc més de 300 metres, però com que el dia amenaçava pluja varem agafar els cotxes ... i no ens varem equivocar, doncs tot just començàvem a desfer el paper de l'entrepà va començar a ploure i sort en varem tenir de poder aixoplugar-nos en un cobert annexa al museu que teníem intenció de visitar ben dinat.

Vàrem acabar de dinar i la pluja va remetre, o sigui que, com fan els cargols, varem sortir del nostre amagatall, per tot passejant entre els jardins, que foren del director d'aquest complex, arribar a tocar de mar, on unes maquetes ens varen situar dins el seu context, per tal de fer-nos una idea del que va ser aquesta indústria que ocupava una extensió de 32 hectàrees i que va ser creada per l'enginyer suec Alfred Nobel, l'any 1870, desprès que el ministeri francès, arrel de la greu desfeta militar soferta per l'exercit de Napoleó III, davant dels exercits prussians de Bismarck, prengues la decisió de crear una nova i moderna fàbrica de dinamita allunyada el més possible de les fronteres amb Alemanya.

D'aquesta fàbrica, que va arribar a tenir prop de 400 treballadors, majoritàriament dones, i en la que es varen produir més d'una trentena d'accident mortals, sortien enviaments de dinamita a arreu del món, i que anaven des de la construcció del Canal de Panamà, passant Muroroa - tristament famosa pel assaigs nuclears - fins la base espacial de Kourou.

Desprès que l'any 1984 fos clausurada, s'han rehabilitat alguns edificis, en un d'ells vàrem poder veure l'exposició "El Sol, mites i realitats", un passeig per l'astre rei a traves de les diferents cultures, i en l'anomenada Casa del Paratge, on vivia el director de la fabrica, un altre sobre la història de la fàbrica i i el procés de fabricació dels explosius.

En fi, poca cosa més em queda per explicar d'aquesta sortida, només que a quarts de cinc ens vàrem acomiadar ja fent propostes per l'excursió de l'any vinent.